MAIG 2010. MAIGRET ( 16 ): El loco de Bergerac.

Novel·la inversemblant i sorprenent del autor, que sorpren per un principi prometedor i un final decebedor. La història no quadra i és excessivament exagerada, en ningun moment convenç al lector sobre el desenvolupament de la seua intriga.





No sé si es degut al moment o situació de la lectura, però aquesta història no ompli com les altres ja llegides del comissari Maigret.





No destaque res de la seua lectura i per al proper mes, proposem la lectura de:





Liberty bar, de 1937.

ABRIL 2010: MAIGRET (15). Entre los flamencos

Interessant novel·la del Maigret, en la qual tracta d'introduir-nos en les costums i els quefers d'uns determinats personatges natius de Bèlgica, els "flamencos". En un principi busca ser una novel·la costumbrista amb molta tensió entre els personatges de diferents arrels geogràfiques. Un dels personatges principals posa a Maigret en el camí de la investigació, amb totes les conseqüències, on malgrat buscar la desaparició dels dits acusadors cap a la seua família, el que aconsegueix és que el nostre impertinent comissari la descobrisca com a autora material de l'assassinat. Malgrat tot, el nostre comissari amb la seua bona voluntat de mantenir-se al marge de la investigació oficial no es decideix i no delata a la nostra culpable, fet que enlloc d'humanitzar al protagonista, l'envileix per permetre la impugnitat de la autora material dels fets.

Més enllà de judicis morals, cal dir que la novel·la destaca per la atmosfera pròpia de les novel·les de Maigret i a més a més la caracterització d'uns personatges vil i interessats.

A destacar el fragment:

"Maigret deseaba hacerle una pregunta, pero no sabía cómo hacerla.
- ¿Nunca ha tenido novio?
- Nunca.
No obstante, no quería preguntarle eso exactamente. Anna le impresionaba, sobre todo después de ver su habitación. Le impresionaba como lo haría una enigmática estatua. Se preguntaba si ese cuerpo poco seductor había vibrado alguna vez; si era algo más que una hermana abnegada, que una muchacha modélica, que un ama de casa, que una Peeters; si, en definitiva, tras esas apariencias se escondía una mujer."

Aquesta és la protagonista d'un terrible assassinat.


Per al proper mes, proposem la lectura de: El loco de Bergerac,

MARZO 2010: MAIGRET (14): El caso Saint-Fiacre

Irregular aquesta novela del Comisari Maigret, alterna moments de profunditat psíquica amb altres moments de situacions banals. La novel·la comença amb un crim que no assessinat i promet molt d'entreteniment, però acaba amb això una simple promesa.

El lector gaudeix d'una nova aventura de Maigret, en la qual troba a faltar moltes de les experiències típiques de les seues aventures malgrat que altre freqüents si que ens apareixen.

A més a més, el focus principal d'interés de la novel·la, la premeditació del crim, la seua anunciació a la policia que tant atrau l'interés del lector. Passa a l'oblit complet en el desenvolupament de la història, de manera que queda sense especificar perquè ningu actua i s'encarrega de fer aquest anunciament. El trumfo principal motor d'atracció ens esvaeix com l'escuma.

Cal dir que malgrat totes aquestes qüestions, l'escriptor lliga i resol una història amb la seua destressa personal per a comptar aquest tipus de crims, sent fidel a la seua classe.

No crec oportú destacar cap fragment del text, ja que no hi ha res que essencialment m'haja cridat l'atenció.

Per al proper mes proposem la lectura de la novel·la: "Entre flamencos", publicada en 1932.

FEBRERO 2010. MAIGRET (13): La sombra Chinesca.

Espectacular, magnífica, impressionant, obra mestra....

De lo millor que he llegit de Simenon.

Aquesta novel·la junta quatre o cinc personatges, però tots i cadascún d'ells estan increiblement desenvolupats i humanitzats de cap a peus. Són els familiars i els que es mouen a l'alrededor de la victima, i de tots i cadascun d'ells podem treure una història.

Impressiona la descripció de "la loca" de l'edifici protagonista al capitol nou:

"- Desde luego, se pasan la vida discutiendo.
Maigret no se inmutó. Se había metido hasta el cuello en toda esta suciedad cotidiana, más nauseabunda que el drama mismo.
Delante de él, la vieja tenía una expresión terrible de gozo y de amenaza. ¡Hablaba! ¡Iba a hablar más! ¡Por odio a los Martin, al muerto, a todos los inquilinos de la casa, por odio a toda la humanidad!¡Y a Maigret!
Estaba de pie, las manos sobre su gran vientre y se diría que había esperado este momento toda su vida.
No era una sonrisa lo que flotaba en sus labios. ¡Era la mismísima felicidad!

Per al proper mes proposem la novel·la: El caso Saint-Fiacré de 1932.

ENERO 2010. MAIGRET (12). El puerto de las brumas.

Aquest mes no comentem cap novel·la ja que no dispose de cap exemplar.

Per al proper mes, proposem la lectura de: LA SOMBRA CHINESCA, de 1932.

DICIEMBRE 2009. MAIGRET (11). La amargura del condenado.

Una de les millors aventures del comissari Maigret. La atmosfera que envolta tota la investigació és claustrofobica, en ella es succeixen les copes al bar. El personatge que donarà punt i final a la investigació apareix com un bebedor empedreït. El qual fuig de la seua muller de forma sistemàtica i es refugia al bar tots els dies després de treballar fins a les vuit que li pertoca el sopar. .... El fil de l'argument sobre el qual circula la novel·la es només una excusa per a introduir uns personatges masclistes, propis de la autoritat misogina de l'escriptor, els quals es reuneixen prop d'una taberna on poder beure begudes alcoholiques i des d'on planifiquen escapades nocturnes amb dones fora del matrimoni.



Destaquem el següent fragment del relat:





--------------------------------------------------------------------------------

-- ¿Y no sabe que murió?

Basso enmudeció. Maigret insistió, sin darle un respiro:

-- ¿No sabe que lo mataron, que lo llevaron en coche a los muelles del canal Saint-Martin y que lo arrojaron al río?

El otro no constestó. Sus hombros aún se encongieron más. Miró a su mujer, a su hijo, a la vieja que , como ya era la hora de la cena, ponía la mesa sin dejar de lloriquear.

-- ¿Qué piensa hacer?

-- Voy a detenerle. Su esposa y su hijo pueden quedarse aquí o volver a su casa. -- Maigret entreabrió la puerta y ordenó al gendarme --: Búsqueme un coche.

-------------------------------------------------------------------------------



Tot arriba com a conseqüència de:



-------------------------------------------------------------------------------

--¡Espere! Me gustaria saber si Feinstein, cuando lo chantajeaba, contaba con un arma más contundente que la infidelidad de su mujer. En pocas palabras... -- Calló, se sacó del bolsillo el cuaderno de direcciones y lo abrió por la letra U--. En pocas palabras, me gustaría saber quién mató hace seis años a un tal Ulrich, que vivía en la Rue des Blancs-Manteaux, y quién arrojó después su cadáver del canal Saint-Martin.



Tuvo que hacer un gran esfuerzo para acabar la frase porque, mientras hablaba, la transformación que se operaba en su interlocutor fue brutal. Tan brutal que Basso casi perdió el equilibrio, quiso apoyarse en algo, puso la mano en la estufa y la retiró mascullando:

--¡Dios!

Sus ojos desorbitados miraban a Maigret con terror. Retrocedió, tropezó con su silla y se sentó como sin fuerzas, repitiendo maquinalmente:

--¡Dios! ¡Dios!

--------------------------------------------------------------------------------



Crida poderosament la atenció, que aquesta feblesa i reacció demostrada pel principal sospitós consisteix simplement amb la por de delatar un AMIC. Ell sap que no és culpable, però també sap que no pot acusar a l'AMIC, que durant aquestos moments tant durs tant l'ha ajudat.



Per al mes pròxim proposem "El puerto de las brumas", novel·la escrita al 1932.

D'aquesta novel·la no dispose de ningun exemplar, per tant deixe com a responsabilitat d'aquells que vulguen col·larborar en el blog que puguen llegir la novel·la i aportar les seues opinions.

NOVIEMBRE 2009. MAIGRET (10). La bailarina del Gai-Moulin.

Novel·la menor del comisari Maigret, en la qual sorpren el paper protagonista femení al títol de la historieta. Més bé els protagonistes haurien de ser dos joves que no arriben als 20 i que ja duen una vida de "vividors" amb tota clase de vicis i males costums.

La trama tarda a desenvolupar-se i el cas no és complica massa, encara que la resolució final és practicament inaceptable amb l'aparició d'una quadrilla d'espies professionals que volen provar la validesa de la víctima amb uns fets insòlits.

La qüestió que explica tots els fets la trobem al principi del primer capitol:

"Graphopoulos es rico, y está tan aburrido que no sabe qué hacer. Como a muchas personas de su clase, le tienta la aventura. Durante sus viajes conoce a un agente secreto al que confía sus deseos de llevar también él una vida de imprevistos y misterios.... "

El tema central de la narració està clar: L'avorriment. Allò tant simple que pot ser un bé inapreciable per a alguns, és la pijor de les tortures per a uns altres. Està considerat com un enemic per a tot aquell que s'aprecie d' aventurer o vividor.

Així, aquestes persones que no saben conviure amb l'avorriment, que no el valoren i l'aprecien en la justa mesura, esdevenen en una sèrie de circumstàncies que desencaden amb l'assassinat de la novel·leta.

En definitiva, no passa de ser una de les històries de Maigret de menor calitat i de les menys complicades, malgrat allò dels "espies".

Per al mes vinent, la lectura de la novel·la: "LA AMARGURA DEL CONDENADO", número 11 de la sèrie.